Com dissenyar un exercici tàctic que funcioni: de l’objectiu al camp

Com passar d’un problema de joc a un exercici amb espai, regles, jugadors i progressió calibrats, amb el que diu la recerca sobre metres per jugador, un exemple amb números i una llista de comprovació.

Linkalde · 2026-10-31

Molts exercicis de pissarra fallen abans de començar: s’escullen pel vistosos que queden al dibuix, no pel problema que resolen. El resultat és conegut. Els jugadors fan el que se’ls demana durant cinc minuts, l’entrenador corregeix a crits el mateix tres vegades i el dissabte l’equip repeteix l’error que va motivar la sessió. Aquest article proposa un ordre de treball diferent: partir del problema que es veu al partit, convertir-lo en regles de tasca, calibrar l’espai i els jugadors, decidir quant dura i quant es descansa, i comprovar al final si ha funcionat.

Repassem què diu la recerca sobre l’espai per jugador i les altres restriccions, com pujar i baixar la dificultat, quan parar el joc i quan deixar-lo córrer, quins indicadors observar i cinc errors de disseny freqüents. Acaba amb un exemple construït pas a pas amb números reals i una llista de comprovació d’una pàgina. Allà on alguna cosa és opinió nostra la marquem com a criteri nostre, i l’estat de l’evidència s’explica sense floritures.

Primer el problema de joc, després l’exercici

La pregunta de partida no és "quin exercici faig avui", sinó "quin problema vaig veure el cap de setmana". Un problema de joc és alguna cosa que l’equip no resol bé quan juga: perd la pilota en la sortida des del darrere, no troba el jugador lliure entre línies, arriba a l’àrea sense gent per rematar, deixa espai a la seva esquena quan perd la pilota. Com més concret, millor: "perd la pilota en el seu propi terç quan el rival pressiona amb dos" és un problema; "millorar la sortida" és una intenció.

Convé situar el problema en un moment del joc. Aquesta classificació és l’habitual en l’entrenament a Espanya i l’ordenació és criteri nostre:

• Construcció: treure la pilota des de la defensa cap endavant, amb pressió o sense.
• Progressió: avançar entre línies i guanyar metres amb passada o conducció, trencant la pressió rival.
• Finalització: crear i aprofitar ocasions, amb centres, rematades, 1x1 i suports al davanter.
• Defensa equivalent a cadascuna: pressionar la sortida, defensar l’espai entre línies, protegir l’àrea i els rematis.
• Transicions: la reacció immediata a perdre la pilota (pressió després de pèrdua) o a recuperar-la (primera passada, atac ràpid).

Un cop escollit el moment, escriu l’objectiu en una frase amb tres parts: quan passa, què vols que faci el jugador i quina informació ha de mirar per decidir. Exemple: "Quan el central rep amb dos rivals a prop, volem que miri abans de rebre i triï entre passar al lateral lliure o trencar la pressió amb una passada al mig centre". Si la frase no cap en dues línies, l’exercici tindrà massa objectius.

De la idea a les restriccions: les palanques del disseny

Un exercici és, a la pràctica, un conjunt de restriccions que empeny els jugadors cap a certes solucions sense dir-los quines. Des de l’enfocament basat en restriccions i la dinàmica ecològica, el joc reduït i condicionat s’interpreta com una eina perquè els jugadors descobreixin solucions amb la informació real del joc (Davids i col·laboradors, 2013). No cal acceptar tota la teoria per aprofitar el pràctic: cada palanca canvia el que el jugador percep i el que li surt a compte fer.

La taula resumeix el que s’ha recollit en la revisió paraigua de Clemente, Afonso i Sarmento (2021), en la revisió d’Aguiar i col·laboradors (2012) i en el metaanàlisi de Clemente i col·laboradors (2023). La fila de neutrals i la columna de riscos són criteri nostre. Els efectes són direccions mitjanes en estudis molt diferents entre si, no promeses per al teu grup.

Que s’assembli al partit: representativitat

Quan l’exercici s’assembla al que passa al partit, allò après es transfereix millor. La idea té suport experimental concret: en un estudi amb vuit jugadors de futbol sala, les passades amb receptor predeterminat van ser més regulars que les de partit, mentre que en augmentar les opcions d’acció la regularitat de la passada i la seva precisió es van acostar a les de la competició (Travassos i col·laboradors, 2012). La mostra és petita i la tasca és una passada, però il·lustra per què una fila de passades amb ordre fix es veu bé i rendeix poc.

Ja ho vam desenvolupar amb les rodes de passada en el nostre article Accions combinatives i rodes de passada en futbol base, així que aquí només el que serveix per dissenyar. La prova de representativitat és senzilla: el jugador, ha de mirar un rival o un company per decidir? Hi ha més d’una solució vàlida? L’acció pot sortir malament de debò? Si la resposta és no a les tres, ets en un exercici tècnic, que pot ser legítim com a fase d’aprenentatge, però que no entrena la decisió.

L’espai per jugador: la palanca més potent

Quasi tots els treballs parlen d’"àrea relativa per jugador": els metres quadrats del camp dividits entre els jugadors de camp (sense comptar porters). És millor mesura que la mida del camp a seques, perquè un 4x4 en 40x30 m (150 m2 per jugador) no s’assembla a un 8x8 al mateix camp (75 m2). Recomanem apuntar-ho a la fitxa de cada exercici.

El metaanàlisi de Clemente i col·laboradors (2023), amb 42 estudis sobre jocs reduïts en futbol, va comparar camps petits amb camps grans. En els grans van augmentar la freqüència cardíaca (efecte petit), l’esforç percebut (moderat), la distància total (gran) i la distància a alta velocitat. Les acceleracions, desacceleracions, passades i regats no van mostrar diferències significatives. Les àrees relatives incloses anaven d’uns 19 m2 per jugador (4x4 en 10x15 m) a uns 334 m2 (11x11). Els autors assenyalen que l’heterogeneïtat era molt alta i que hi ha indicis de biaix de publicació, així que les xifres són orientatives.

La revisió de Rumpf i col·laboradors (2025), amb 56 estudis, matisa el resultat. En expressar l’efecte com a canvi percentual de l’àrea relativa, no van trobar associació significativa amb la freqüència cardíaca ni amb la càrrega del jugador, però sí que una àrea més gran s’associava a menys tocs, regats i pèrdues, i a més possessió. Recullen, d’un altre estudi, que per sota d’uns 50 m2 per jugador es redueixen la distància i el nombre d’esprints. Recomanen àrees més petites per augmentar la implicació tècnica dels joves, i vigilar la relació treball-descans en els que estan creixent. Dels 56 estudis, 32 tenien biaix moderat i 24 greu.

En categories de formació hi ha dos treballs útils. Olthof i col·laboradors (2018) van fer jugar 4x4 més porters a jugadors d’elit sub-13, sub-15, sub-17 i sub-19 en dos camps: un de 40x30 m (120 m2 per jugador) i un altre derivat de les dimensions del partit, de 68x47 m (320 m2 per jugador). En el gran va pujar el rendiment físic, van augmentar les distàncies entre equips i dins de l’equip, i la variabilitat tàctica. Castellano i col·laboradors (2017) van posar 14 nois sub-13 i 14 sub-14 a jugar 7x7 en camps de 60, 50, 40 i 30 m de llarg per 40 m d’ample: en allargar el camp van créixer el llarg de l’equip, l’àrea efectiva i la distància entre els centres d’ambdós equips, gairebé sense canvi d’ample. Els sub-13 van canviar més la seva manera d’agrupar-se, cosa que podria indicar que els més petits depenen més de l’espai que els donem.

En adults amateurs, Rampinini i col·laboradors (2007) van mesurar l’efecte combinat de format, mida i alè de l’entrenador. Un 6x6 en camp petit sense alè va donar el 84 % de la FC màxima, 3,4 mmol/l de lactat i un esforç percebut de 4,8 sobre 10; un 3x3 en camp més gran amb alè va arribar al 91 %, 6,5 mmol/l i 7,2. És un bon exemple que format, espai i veu de l’entrenador se sumen, però no es pot traslladar directament a nens.

Amb tot això, aquesta és la nostra proposta de rangs de partida. No està validada per edats i és criteri nostre: l’hem construïda a partir dels rangs usats en els estudis anteriors i de les dimensions dels exercicis de la llibreria de Linkalde.

Exemples de la llibreria de Linkalde dins d’aquests rangs: un 4x2 en 12x12 m són uns 24 m2 per jugador; un 4x4 en 15x15 m, uns 28; un 4x4 amb dos comodins en 25x25 m, uns 63; un 4x4 amb quatre miniporteries en 40x30 m, 150. Fes-los servir com a punt de partida i observa el grup: si en dos minuts tots toquen i decideixen, l’espai està bé; si ningú arriba enlloc, ajusta.

Límits de l’evidència. La revisió paraigua de 2021 va valorar les revisions amb l’eina AMSTAR-2: cinc van quedar en confiança críticament baixa i set en baixa, cap en moderada o alta, i quasi tots els estudis originals no eren aleatoritzats. Gran part de les dades fisiològiques ve d’adults i de futbolistes masculins, i de sessions aïllades, no de temporades d’entrenament. Tractem els rangs com a hipòtesis de treball que es comproven amb el teu grup.

Jugadors, regles i porteries

El nombre de jugadors i la relació numèrica van de la mà de l’espai. La revisió d’Aguiar i col·laboradors (2012) recull que, amb menys jugadors, puja la FC i l’esforç percebut i augmenten les accions tècniques, amb percentatges de FC màxima d’entre el 88 i el 91 % en 2x2 i entre el 83 i el 87 % en 6x6. La conclusió pràctica és que un 3x3 dona més tasques per nen que un 7x7, però també més exigència física per sèrie.

Amb les regles, la norma d’or és que cadascuna ha d’empènyer cap al comportament que busques i no cap a un altre. Segons la revisió paraigua, limitar els tocs puja el lactat i l’esforç percebut, i el límit extrem d’un toc redueix l’encert en la passada. Un estudi amb futbolistes semiprofessionals adults (Casamichana i col·laboradors, 2014) va trobar una cosa curiosa: en 6x6 durant 12 minuts amb joc lliure, la distància recorreguda va caure un 10 % entre la primera i la segona meitat de la sèrie i la relació treball-descans va baixar, mentre que amb la limitació a dos tocs la intensitat es va mantenir i fins i tot va pujar la FC. És una mostra petita (12 jugadors), però recorda que les regles condicionen el ritme, no només la tècnica.

Els porters i les porteries canvien el significat de l’exercici. La mateixa revisió recull que jugar amb porter redueix la càrrega externa i pot reduir l’encert de les passades, i que els jocs amb porteries petites o de possessió eleven més la resposta fisiològica. Decideix si necessites porter perquè és protagonista de la tasca (sortida de pilota, 1x1 defensiu) i no per costum.

La veu també és una restricció. Rampinini i col·laboradors (2007) i la revisió paraigua coincideixen que l’alè de l’entrenador puja la FC i l’esforç percebut. Si busques qualitat en la decisió, anima amb calma; si busques intensitat, la veu ajuda, però compta com a càrrega.

Pujar i baixar la dificultat sense canviar d’exercici

Un bon exercici no es descarta quan és difícil o fàcil: s’ajusta. Tenir preparada la progressió (més difícil) i la regressió (més fàcil) evita que la sessió es trenqui als cinc minuts. Canvia una sola palanca cada vegada per saber què ha produït l’efecte.

Els percentatges són criteri nostre: cap font que hàgim obert prescriu quant canviar. Comença pel 10 % i observa. Si en el primer minut el grup ja fa el que busques sense esforç, puja la dificultat; si en tres minuts ningú aconsegueix l’acció, baixa-la.

Volum i descans: sèries, pauses i qualitat

La càrrega d’un joc reduït depèn tant de com l’organitzis en el temps com del format. La revisió d’Aguiar recull que el joc continu produeix més FC que l’intermitent i que una sèrie de 2 minuts va produir menys FC que sèries de 4 i 6 minuts. Segons la revisió paraigua, els blocs llargs baixen la FC i els períodes de recuperació més llargs es van associar amb més passades totals i encertades. I l’estudi de Casamichana i col·laboradors (2014) va mostrar que, en 12 minuts continus, la distància i la càrrega van baixar en la segona meitat amb joc lliure.

La nostra proposta de partida, criteri nostre i no una prescripció validada: sèries de 3 a 5 minuts, descans de 60 a 90 segons amb aigua, entre 3 i 4 sèries per a un objectiu tàctic, i sèries més curtes (2 a 3 minuts) amb nens de 6 a 10 anys o quan es busca intensitat. Amb una relació treball-descans d’entre 2:1 i 4:1 el grup arriba a cada sèrie amb el cap fresc per decidir. Si l’objectiu és tàctic, vigila la qualitat de la decisió més que la fatiga: quan els errors comencen a venir per cansament, la sèrie hauria d’haver acabat abans.

Un avís sobre el rendiment físic. Una revisió de Clemente i col·laboradors (2021) amb sis estudis en jugadors joves de 14 a 16 anys (jocs de 2x2 a 4x4 en camps d’entre 18x30 i 40x30 m) va concloure que l’entrenament amb jocs reduïts va produir menys millora de l’esprint que l’entrenament interval·lat de cursa, i que els camps petits limiten l’espai d’esprint. És una bona raó per no esperar que els jocs reduïts ho resolguin tot i per completar amb treball específic de velocitat quan calgui.

Coaching durant la tasca: parar o deixar jugar

Dissenyar bé és la meitat; l’altra meitat és com intervens. Una regla pràctica, criteri nostre: deixa jugar mentre els errors siguin diferents i els jugadors estiguin resolent; atura el joc només quan hi hagi un error repetit per diversos, un risc de lesió o una confusió de la regla. Congela com a molt dues vegades per sèrie i no més de 20 a 30 segons cada vegada.

Quan congelis, no corregeixis amb la solució: pregunta. Les preguntes guiades funcionen perquè el jugador ha de mirar la situació una altra vegada i verbalitzar el que va veure. Algunes que serveixen per a quasi qualsevol tasca:

• Què vas veure abans de rebre? On era el rival més proper?
• Qui estava lliure en aquell moment? Com ho hauries pogut veure abans?
• Si el rival fa això, quina altra opció tenies?
• Quan vam perdre la pilota, què va fer cadascú en els dos primers segons?
• Què canviaries perquè el company tingui més temps?

Després de la pregunta, torna a posar el joc en marxa en la mateixa situació i observa si canvia alguna cosa. Si no canvia, el problema pot ser de disseny i no de comprensió: revisa l’espai, els jugadors o les regles abans d’insistir.

Com saber si l’exercici ha funcionat

Un exercici ha funcionat quan es veu el comportament que buscaves i el grup ha pogut repetir-lo amb qualitat. Per no dependre de la intuïció, escull dos o tres indicadors observables abans de començar i apunta’ls, amb una llibreta o amb ajuda d’un segon entrenador.

• Freqüència: quantes vegades passa l’acció objectiu per sèrie (per exemple, entrades a la zona de finalització amb control).
• Èxit: quin percentatge d’intents surt bé. Entre el 40 i el 75 % sol indicar un bon nivell de dificultat; fora d’aquest rang, ajusta (criteri nostre).
• Repartiment: quants jugadors intervenen i si algun nen no toca.
• Zona de la pèrdua: on perden la pilota (propi terç, zona de creació, final).
• Temps de reacció: segons que tarden a reorganitzar-se després de perdre o recuperar.
• Percepció del grup: pregunta com de difícil els va semblar, de l’1 al 5, i si van entendre la regla.

I compara-ho amb el partit: si durant les dues setmanes següents apareix el que s’ha treballat en situacions reals, el disseny ha complert. Si només apareix a l’exercici, la tasca s’assembla poc al joc o falta continuïtat en l’entrenament.

Cinc errors de disseny freqüents

1. Espai mal calibrat. Massa gran per a l’objectiu: es corre molt, es decideix poc i la pilota es perd de lluny. Massa petit: passades forçades i duels sense solució. Calcula sempre els metres per jugador.
2. Massa regles. Quatre normes alhora bloquegen el joc i obliguen a parar cada mig minut. Millor una regla principal i una de secundària.
3. Sense objectiu clar. Sense una frase d’objectiu, l’entrenador no sap què corregir i els jugadors no saben què s’espera d’ells. Escriu la frase abans de muntar els cons.
4. Sense transicions. Si en perdre la pilota no canvia res (es torna a començar des d’un con), s’entrena el que no passa al partit. Fes que perdre i recuperar tinguin conseqüències.
5. El mateix exercici per a totes les edats. Canvien la capacitat de processar informació, la resistència i la mida. Un 5x5 en 40x30 m serveix diferent a un benjamí i a un cadet: ajusta l’espai, les regles i el temps.

Adaptar el disseny a l’edat

A mesura que creixen, els jugadors tenen més capacitat per atendre diversos elements i una millor condició física. El treball amb sub-13 i sub-14 de Castellano i col·laboradors (2017) suggereix que els més petits modifiquen més la seva organització col·lectiva davant de canvis de l’espai, per la qual cosa convé fer canvis graduals. El nostre criteri: amb 6 a 10 anys, una idea, tasques curtes, camps petits i molts tocs; de 10 a 13, dues idees i primeres relacions numèriques amb opcions de decisió; de 14 endavant, transicions, pressió i espais més grans amb control de càrrega.

Aquests quatre exercicis de la llibreria mostren la progressió d’espai i de relació numèrica al llarg de les edats. Fixa’t en com canvien els metres per jugador, la presència de comodins i el tipus d’objectiu.

Un exemple construït pas a pas

Equip infantil (12 a 14 anys), 16 jugadors a l’entrenament. Observació de l’últim partit: quan el rival pressiona amb quatre jugadors la nostra sortida, la defensa perd la pilota al seu terç.

Pas 1. Problema i objectiu

Moment: construcció. Objectiu: "quan el rival pressiona amb quatre, volem que la defensa i els migcampistes trobin una passada que superi la pressió i arribi als davanters amb control". Indicador principal: entrades controlades a la zona final per sèrie.

Pas 2. Jugadors i relació numèrica

Equip amb pilota: un porter, quatre defenses i dos migcampistes (set). Rivals pressionant: quatre. Dos davanters neutrals esperen a la zona de destinació. Sense comptar porters hi ha 6 + 4 + 2 = 12 jugadors al camp. És una superioritat moderada (6 contra 4 a la zona de sortida, més el porter) que dona opcions sense regalar la solució.

Pas 3. Espai

Camp de 40x32 m (1.280 m2) amb una zona de destinació de 8 m de fons al costat contrari. Àrea per jugador: 1.280 entre 12, uns 107 m2. Està al centre del nostre rang per a 12 a 14 anys (60 a 120) i deixa espai perquè hi hagi temps de decisió, però no per amagar-se.

Pas 4. Regles i puntuació

Una regla principal: l’equip amb pilota suma un punt cada vegada que una passada arriba a un davanter neutral dins de la zona de destinació i aquest controla. Una regla secundària: si els pressionadors roben, tenen vuit segons per xutar a la porteria que defensa el porter; si no xuten, tornen a la pressió. Així hi ha transició real: perdre té un cost i recuperar dona un premi.

Pas 5. Temps i descans

Quatre sèries de 4 minuts amb 90 segons de descans: uns 2,7 a 1 de relació treball-descans i 16 minuts de treball. Es canvien pressionadors i atacants cada sèrie perquè tots visquin els dos rols.

Pas 6. Progressió i regressió

Si en la primera sèrie l’equip supera el 75 % d’intents reeixits, redueix el camp a 36x30 m (90 m2 per jugador) o treu el segon davanter neutral. Si no arriba al 40 %, afegeix un comodí o allarga el camp a 44 m. Un sol canvi per sèrie.

Pas 7. Coaching i avaluació

Deixa jugar la primera meitat de cada sèrie. Congela com a molt dues vegades per sèrie i pregunta: què vas veure abans de rebre?, on era l’home lliure? Apunta per sèrie: intents, entrades controlades, pèrdues al propi terç i temps mitjà fins a la primera passada. Compara amb el partit següent: hi ha menys pèrdues a la sortida?

Llista de comprovació d’una pàgina

Abans de sortir al camp, repassa aquesta llista. Si una resposta és "no", arregla el disseny abans de la sessió, no durant.

• Objectiu: puc escriure en una frase el problema, l’acció desitjada i la informació que el jugador ha de mirar.
• Moment del joc: sé si és construcció, progressió, finalització, defensa o transició, i la tasca el respecta.
• Representativitat: hi ha rival i companys reals, més d’una solució vàlida i conseqüències en perdre o recuperar.
• Jugadors: conec el nombre per equip, els comodins i els neutrals, i tots tenen tasca.
• Espai: he calculat els metres quadrats per jugador de camp i encaixa amb l’edat i l’objectiu.
• Regles: una de principal i, com a molt, una de secundària, i les puc explicar en menys d’un minut.
• Puntuació: premia el que busco i no el contrari; hi ha una transició amb cost.
• Temps: sèries de 3 a 5 minuts, descans amb aigua, nombre de sèries coherent amb l’objectiu.
• Dificultat: tinc preparada una regressió i una progressió amb una sola palanca cadascuna.
• Coaching: sé què miraré, quan pararé com a molt i quines preguntes faré.
• Avaluació: he escollit dos o tres indicadors i tinc on apuntar-los.
• Edat: he ajustat espai, regles i durada al grup concret, no a una edat genèrica.

Sobre les fonts en espanyol. Molta metodologia d’entrenament a Espanya parteix de la periodització tàctica. Una revisió sistemàtica d’Afonso i col·laboradors (2020) no va trobar cap estudi experimental que l’avaluï i conclou que és prematur donar-li suport científic, encara que admet que el concepte és interessant. Per això hem basat aquest article en estudis de jocs reduïts, i recomanem llegir amb ull crític qualsevol material que presenti un mètode com a provat. La revisió d’Abad Robles i col·laboradors (2019) coincideix en el pràctic: la planificació i l’organització dels jocs reduïts determinen si compleixen els objectius físics o tàctics.