Corregir i motivar: com intervenir a l'entrenament

El que separa l'entrenador amb experiència del novell no és l'exercici, és com corregeix i com anima. Quan aturar el joc, quantes coses corregir alhora, com preguntar en lloc de donar la resposta i com mantenir la motivació.

Linkalde · 2026-10-19

Dos entrenadors poden preparar la mateixa sessió, amb els mateixos exercicis i el mateix material, i treure resultats molt diferents. El manual de futbol juvenil de la FIFA ho explica així: el que diferencia els formadors amb experiència dels novells és la manera d'estimular els jugadors i la qualitat de les seves correccions. És a dir, el que passa entre que l'exercici comença i acaba.

La primera sorpresa per a molts entrenadors és quant de temps cal passar sense parlar. La FIFA reparteix així la feina de l'entrenador durant la sessió:

Abans de corregir, mirar

Mirar bé té un ordre: primer la visió global (com funciona l'exercici, si l'espai i els grups són els adequats) i després la particular (què fa cada jugador). Molts errors individuals desapareixen en canviar l'organització: un camp més gran, un rival menys, més pilotes.

I cal mirar amb un objectiu. Si la sessió és de joc defensiu, l'entrenador corregeix el treball defensiu i deixa passar la resta. Qui ho corregeix tot acaba sense corregir res, perquè el jugador no sap a què fer cas.

Mou-te pel camp. Des de la banda, amb els braços creuats, es veu l'exercici però no el jugador. Entrar al lloc de l'acció et permet veure els peus, sentir el que es diuen i corregir sense cridar.

Quan aturar i com corregir

El primer dubte és si corregir en el moment o esperar. Aturar el joc cada dos minuts mata el ritme i la motivació; no aturar-lo mai deixa que l'error es repeteixi. La FIFA recomana no aturar l'exercici massa sovint i triar la manera de corregir segons el cas:

Jugar, corregir, tornar a jugar

La FIFA proposa per als joves el mètode global-analític-global. Primer es juga, perquè el joc manté la motivació i s'assembla al partit. Quan apareix l'error, s'aïlla un moment el que falla i es treballa amb més precisió, deixant temps per assimilar-ho. I tot seguit es torna a jugar per comprovar si s'aplica. L'analític corregeix millor, però si s'allarga desmotiva per repetitiu.

Les regles d'una bona correcció

• No assenyalar molts errors alhora. Un, com a molt dos, i el més important primer.
• Anar a l'essencial: allò que doni un encert immediat. El jugador que millora a la jugada següent es creu la correcció.
• No ser agressiu, sobretot en els exercicis de tècnica. Amb por de fallar, el gest surt pitjor.
• Triar a qui es parla: a tot l'equip si el problema és de tots, o només als jugadors implicats.
• Ser convincent, just i precís. «Molt bé» no ensenya; «molt bé, has mirat abans de rebre» sí.
• Variar el to de veu. Si tot es diu igual de fort, res no destaca.
• Animar que el jugador s'avaluï ell mateix: «què ha passat?», «què faries diferent?».
• Recordar la màxima del manual de la FIFA, «del bo, poc»: millor una indicació curta que un discurs.

Un exemple: corregir el xut

Davant d'un mal xut és fàcil dir «més fort» o «més col·locat». El manual de la FIFA desglossa en què fixar-se, i l'ordre ajuda a trobar la causa en lloc del símptoma:

1. La informació: ha aixecat el cap per veure porteria i porter?
2. L'elecció: ha fet servir la superfície adequada (interior, empenya)?
3. Els suports: passos curts per arribar bé a la pilota.
4. La cama de suport i la posició del cos.
5. El peu que colpeja, ferm, i el pas per sobre de la pilota.
6. La dosificació: no sempre cal la màxima potència.

Grava de tant en tant amb el mòbil. Veure el seu propi gest, o comparar-lo amb el d'un jugador professional, convenç el jugador més que qualsevol explicació. La FIFA ho recomana com a complement, ben usat i sense abusar.

Preguntar en lloc de donar la resposta

Quan s'atura el joc, la temptació és explicar la solució. Funciona millor recordar l'objectiu, assenyalar el problema i preguntar: «qui s'ocupa del que porta la pilota?», «què fan els altres?», «qui s'ofereix quan recuperem?». Escoltar la resposta dona informació a l'entrenador i fa que el jugador s'impliqui. Si la resposta no arriba, llavors sí: explicar, demostrar i repetir.

Motivar sense cridar

La motivació no surt de les arengues, surt de la sessió. Si l'entrenament està ben portat i els jugadors treballen amb intensitat, són ells els qui en demanen més. El que la sosté:

• La varietat. El mateix circuit a la mateixa velocitat setmana rere setmana no millora el rendiment i apaga les ganes. Canvia l'espai, les regles, la manera de puntuar.
• El progrés visible. Pujar la dificultat quan ho fan bé i que notin que ho aconsegueixen.
• L'actitud de l'entrenador: dinàmica, amb passió, però sense agressivitat.
• La llibertat per crear. Deixa que el jugador amb talent provi els seus propis gestos si són eficaços: la creativitat també motiva.
• L'elogi concret, sobretot amb els joves, i comentaris positius sense generalitzar.
• Animar en els moments difícils, però valorar també l'esforç i la bona actitud quan les coses surten.

Quan un jugador s'enfonsa

És normal que en un partit un jugador encadeni diversos errors i es ressenti. La FIFA aconsella demanar-li que es conformi amb accions senzilles: una passada curta segura, un control net. No aporten gaire al joc, però l'ajuden a oblidar els errors i a recuperar la confiança. Amb la confiança tornen les accions difícils.

Amb els petits, menys aturades

Per sota dels 12 anys, la FIFA insisteix a deixar molta llibertat en el joc, animar tothom i no intervenir massa sovint. A la sessió tipus de 90 minuts que proposa per a aquesta edat, el partit final és la part més llarga i en ella l'entrenador gairebé no intervé: