Lesions al futbol base: què té d'especial el cos que creix

Un nen no és un adult petit, tampoc quan es lesiona. Per què apareixen les lesions per sobrecàrrega, quins dolors típics del creixement convé reconèixer i què pot fer l'entrenador per prevenir-les.

Linkalde · 2026-10-19

Com més nens practiquen esport, i com més entrenen, més lesions apareixen. Ho assenyalen Jon Warner i Lyle Micheli, metges especialistes en esportistes joves, en una revisió sobre lesions de nens i adolescents. I destaquen una cosa que l'entrenador de planter ha de saber: els nens no es lesionen igual que els adults.

Aquest article ajuda a reconèixer senyals i a prevenir. No substitueix el metge: davant d'un dolor que no marxa o que fa coixejar, el jugador para i la família consulta.

Dues maneres de lesionar-se

Les lesions per sobrecàrrega són cada vegada més freqüents entre els esportistes joves, segons els autors. I són justament les que es poden evitar més des de la banqueta.

Per què un nen no és un adult petit

• L'os del nen és més porós que el de l'adult i aguanta pitjor la compressió i la tensió.
• El punt feble és el cartílag de creixement, la zona de l'os que encara creix, prop d'articulacions com el genoll, el turmell o el taló. És més vulnerable que el de l'adult tant als cops com a la sobrecàrrega.
• En un nen, els lligaments solen ser més forts que aquest cartílag. Per això les ruptures del lligament creuat són poc habituals abans dels 14 anys: quan el genoll es torça, el que pateix moltes vegades és el cartílag de creixement.
• Fins que es tanquen els cartílags de creixement de la tíbia i el peroné, cap als 15-16 anys, una torçada de turmell pot ser en realitat una fractura en aquesta zona.

Conseqüència pràctica: un «esquinç» en un jugador de 12 anys no és el mateix que en un de 25. Si hi ha dolor fort, inflor o no pot recolzar el peu, que el vegi un metge abans de tornar a entrenar.

Què provoca les lesions per sobrecàrrega

Warner i Micheli proposen revisar una llista de factors de risc per trobar la causa i prevenir. El primer és el més habitual, i està a les mans de l'entrenador:

1. L'error d'entrenament. És el factor que més es repeteix. Els campus intensius d'estiu i els programes que pugen de cop la càrrega posen el jove en risc. Com a referència, pujar la intensitat i la durada més d'un 10 % per setmana ja pot predisposar a aquestes lesions.
2. El desequilibri entre múscul i tendó després de l'estirada. L'os creix, el múscul es queda curt i es perd flexibilitat. Continuar amb un entrenament intens i repetitiu sense recuperar-la és buscar la lesió.
3. Els desequilibris de força: per exemple, quàdriceps forts i isquiotibials febles i curts.
4. La forma de les cames i els peus: cames de diferent longitud, genolls cap endins o cap enfora, peus que s'enfonsen cap endins.
5. El calçat: que amorteixi, subjecti i compensi.
6. La manca de condició física de base. Un nen molt sedentari no està preparat per aguantar els impactes repetits d'un esport.

Dolors típics de l'edat que convé reconèixer

Alguns dolors apareixen una vegada i una altra en jugadors en edat de créixer. L'entrenador no els diagnostica, però reconèixer-los ajuda a no dir «no és res, continua»:

Què pot fer l'entrenador

Els manuals de la FIFA per a juvenils converteixen aquestes idees en pautes d'entrenament:

• Força aviat, però amb el propi pes. A partir dels 9-10 anys, exercicis de tronc (abdominals i esquena). Construir una base muscular sòlida és també prevenir lesions.
• Equilibrar músculs que s'oposen. Si es treballa el quàdriceps, es treballa també l'isquiotibial. L'equilibri muscular és especialment important a l'etapa de 13 a 15 anys.
• Flexibilitat a totes les sessions, amb jocs i exercicis, sobretot d'adductors, flexors del maluc, turmells i genolls.
• Estirar després de la força, els salts i la velocitat, més encara en jugadors que estan creixent. Combinar estiraments estàtics amb mobilitat dinàmica.
• Resistència aeròbica de base. A més de ser bona per a la salut, prevé accidents i lesions i ajuda a recuperar.
• Un bon escalfament abans de cada sessió i cada partit.

Quan parar

• El dolor apareix a tots els entrenaments o va a més.
• El jugador coixeja o canvia la seva manera de córrer.
• Hi ha inflor o no pot recolzar el peu amb normalitat.
• Després de l'estirada, el jugador perd de cop flexibilitat o es queixa sempre del mateix lloc.

En aquests casos el prudent és baixar la càrrega, parlar amb la família i que el vegi un metge. Per tornar, millor recuperar abans la flexibilitat i la força que tenia.